L’esperança

Lasciate onge speranza, voi ch’intrate’
Dante Alighieri, Commedia

Ningú no pot negar que vivim un temps dissortat. L’amputació de la llibertat d’expressió, dels drets civils, la utilització dels serveis secrets, dels fons reservats i de les clavegueres de l’Estat per atacar els mateixos ciutadans de l’Estat, la violència policial, l’empresonament dels líders polítics, la intervenció dels comptes de la Generalitat i la posterior usurpació de l’autogovern de Catalunya, l’ascens del feixisme emparat per les institucions i pels principals partits i mitjans de comunicació espanyols, les invitacions a la delació per part de ministres espanyols…

“Al·legoria de la República” de Ramon Casas

Tot això està passant amb el vistiplau de la Unió Europea i amb el silenci còmplice de la major part de la comunitat internacional. La història ens ensenya que això ha de ser així; som un racó de món massa petit perquè ningú hi tingui interessos.

I malgrat tot, encara hi ha gent que apel·la a l’esperança. L’esperança que hi haurà un canvi polític a l’Estat espanyol que revertirà la situació i facilitarà la negociació -i, tanmateix, el feixisme cada dia s’ensenyoreix dels carrers amb més impunitat i desvetlla més complicitats arreu. L’esperança que arribarà un punt en què la Unió Europea es veurà forçada a intervenir per no acumular més desprestigi democràtic -com si encara en poguessin acumular més després d’haver permès que el Mediterrani es convertís en una fossa comuna gegantesca. L’esperança que…

Esperança ve del mot llatí sperantia, que és un derivat de la paraula sperare, esperar. Les connotacions de l’esperança són, per tant, la paciència, l’accídia i, sobretot, la inacció. Una actitud que només ens pot conduir al desastre.

André Malraux

L’any 1938 André Malraux va publicar L’espoir, una novel·la inspirada en les seves experiències durant la Guerra Civil Espanyola, com a combatent al bàndol republicà. La novel·la conclou amb la victòria republicana a Guadalajara, una batalla en què eren clarament superats en nombre per les forces feixistes. Aquesta és, en part, l’esperança de Malraux. Però l’escriptor francès no concep l’esperança com una actitud passiva, sinó com una força que ajunta el poble i l’impel·leix a assolir gestes increïbles. A mi m’agrada pensar que l’esperança per a Malraux era també el seu llibre, ja que fou concebut amb una evident finalitat propagandística.

En aquest sentit, el llibre va donar lloc a una pel·lícula, Sierra de Teruel, finançada per la Subsecretaria de Propaganda republicana per tal d’estendre’n la missió propagandística. La pel·lícula, però, no va poder estrenar-se fins després de la guerra, quan la desfeta republicana ja s’havia consumat, i quan els nazis van ocupar França en van ordenar la destrucció de totes les còpies -encara que, sortosament, en va poder sobreviure una.

L’esperança, un altre cop, no es va materialitzar. 20 anys abans, Josep Carner ja ens prevenia contra les esperances:

Les esperances de l’avenir són com
la bella dama del tramvia.

La bella dama del tramvia, la noia misteriosa que no voldríem conèixer per tal de no decebre les nostres expectatives. I, doncs, què ens queda? La resignació? El pessimisme? La desesperança?

No.

El contrari de l’esperança no és la desesperança, sinó la convicció.

Que la nostra lluita sigui la nostra victòria. Guanyem la llibertat cada dia. La felicitat, cada minut.

Ara, demà i sempre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.