L’amor i la utopia. “Zona temporalmente autónoma” de Los Planetas

El tema principal de la música pop són les cançons d’amor. Això no vol dir que no n’hi pugui haver sobre altres coses o que, de vegades, fins i tot es puguin utilitzar les cançons d’amor per parlar d’altres coses. Però, en general, la música pop acaba girant al voltant de l’amor.

Des dels temps de Frank Sinatra, els compositors han intentat compondre cançons d’amor sense caure en els tòpics, buscant algun detall que les fes especials. Recordo que fa molt anys vaig veure un documental sobre els Beatles (no em pregunteu quin era) en què Paul McCartney explicava com havien canviat el punt de vista a “She loves you” per diferenciar-la de les altres cançons d’amor. En comptes de dir ‘t’estimo’ o ‘m’estima’, a la cançó dels Beatles s’introduïa un tercer personatge que feia de mitjancer entre els amants.

Hi ha una altra cançó d’aquella època, “Give him a great kiss”, de The Shangri-las, en què també apareix aquest tercer personatge. The Shangri-las, que provenien d’un veïnat obrer de Queens, a Nova York, es diferenciaven de l’estètica conservadora d’altres girl-groups del moment i van ser objecte d’alguns escàndols. D’alguna manera, doncs, van formar-se una imatge de noies dolentes que reforçava el missatge de les seves cançons, que parlaven d’amor però també de les angoixes i dels problemes característics de l’adolescència.

A “Give him a great kiss”, la cançó d’amor parteix d’una conversa entre dues amigues, en què una li parla del seu xicot i l’altra li va fent preguntes:

“-He sentit que és dolent…
-Sí, però és un bon dolent, no és malvat.(…)
-I com balla?
-A prop, molt, molt a prop.”

Altres artistes van decidir explorar la cara més fosca de l’amor. Potser l’àlbum més paradigmàtic d’aquest tipus de cançó és Berlin de Lou Reed. El disc explica una història d’amor tòxica que va degenerant. Al final, la noia acaba perdent els fills i se suïcida. “The bed”, la cançó que explica el suïcidi de la noia, inclou uns dels versos més devastadors de la història del rock:

“Mai ho hagués començat si hagués sabut
que finalitzaria d’aquesta manera.
Però, és curiós, no estic gens trist
que s’hagi acabat així”

Aquesta línia de la cançó amorosa és, també, la que han conreat amb més profusió Los Planetas. Jo n’havia sentit alguna cançó abans, però el que em va deixar totalment enganxat a la seva música va ser la tornada de “La playa”: “El verano, que fue una pesadilla…/Si me acuerdo, me duele todavía”. La cançó explica la història d’un noi que es queda a casa mentre la seva parella va de vacances a la platja i no li truca durant tot l’estiu. Al final ell decideix anar fins allà i espiar-la. La gelosia, la rancúnia, el desamor i els comportaments tòxics -també el consum de drogues- són la base -o ho van ser durant molts anys- del cançoner de Los Planetas.

A La leyenda del espacio, però,Los Planetas van fer un tomb a la seva carrera fusionant el flamenc amb la seva música i introduint la temàtica del folklore andalús en les seves lletres. El resultat és un dels discos fonamentals dels últims 20 anys a la península. La leyenda del espacio, tanmateix segueix explorant aquest cantó fosc de l’amor (escolteu, per exemple, “Negras las intenciones” o “Si me diste la espalda”). Però també comença a aparèixer una altra temàtica en algunes cançons, com “La verdulera” o “Alegrías del incendio”: és la dels amor clandestins o amors que s’han d’enfrontar a les opinions contràries. És potser una temàtica que parteix de l’imaginari dels gitanos, del rebuig social que provoquen les relacions amoroses entre paios i gitanes:

“Y a mí qué coño me importa 
lo que diga esa gente 
si tú lo sabes de sobra”.
(La verdulera)

“Vamos a tener que vernos, aunque estén todos en contra.
Vamos a tener que vernos, ellos te tienen de sobra
y yo te echo de menos” 
(Alegrías del incendio)

Ara apareix aquest Zona temporalmente autónoma amb la promesa de fer un altre gir a la trajectòria de Los Planetas. Hi ha algunes cançons, sobretot “Una cruz a cuestas” (en què canta Soleá Morente, filla del desaparegut Enrique Morente) i “Soleá” en les quals s’adverteix una línia continuista amb els experiments iniciats a La leyenda del espacio. Però la resta del disc ofereix bastantes novetats, tant des del punt de vista temàtic com des del punta de vista musical. Aquella rancúnia tant característica de les cançons de Los Planetas ha desaparegut. “Porque me lo digas tú” pràcticament sembla cançó melòdica. Però hi ha més coses. Per a mi una de les claus del disc es troba a “Hierro y Níquel”, concretament en aquesta estrofa:

“Y lo que me da más pena
es que ya nunca seamos cielo y estrellas,
como el guante y la mano,
como el sol y la tierra,
la alegría y la fiesta cuando termina la guerra”

Una de les línies de la cançó parla de ‘el guante y la mano’. “Hand in glove” és el primer senzill que van publicar The Smiths i és considera una cançó paradigmàtica d’aquest tipus d’amor que podríem descriure com ‘els amants contra el món’. Un amor que s’ha d’enfrontar a les convencions i que, tanmateix, sobresurt per damunt de tots els altres. Aquest amor que ja s’intuïa en alguns fragments de La leyenda del espacio i que ara ja omple tot el disc.

“Zona autónoma permanente”, la cançó que capgira el nom del disc, continua explorant aquest tipus d’amor. Les zones temporalment autònomes van ser descrites per Hakim Bey en un assaig del 1991: són espais que aconsegueixen eludir les formes de control social durant un temps. És una teoria de caràcter anarquista però, tanmateix, antiutopista. No parla del que serà o del que podria ser, sinó de fenòmens que s’estan produint. Jota ha explicat en alguna entrevista que, per a ell, el moviment indie dels anys 90 va ser una d’aquestes zones que finalment va ser absorbida pel sistema.

Però “Zona autónoma permanente” no és -com a mínim no de manera explícita- una cançó política, sinó que és, com hem dit, una cançó d’amor. En certa manera és el revers lluminós de “La playa”. El que allà era gelosia, desconfiança i, fins i tot, odi, vint anys després s’ha convertit en un somni: anar a una casa a la platja i compartir la vida junts.

“ Marcharnos a disfrutar las vacaciones de verano
A una casa junto al mar y subirnos en el tejado
Para mirar las estrellas y pasarnos la noche amándonos”

Però si la teoria de Hakim Bey és antiutòpica, quan la zona temporalment autònoma es converteix en una zona autònoma permanent esdevé, automàticament, una utopia. L’amor es converteix en una utopia i, alhora, adquireix una dimensió política. El món actual no permet que ens estimem però potser algun dia ho podrem aconseguir. La lluita política i l’anhel amorós, al cap i a la fi, tenen el mateix objectiu: la persecució de la felicitat. A “Zona autónoma permanente” es replica, novament, l’esquema de “Hand in glove” (‘els amants contra el món’):

“Porque yo estaría dispuesto,
fíjate lo que te digo,
a quemar el mundo entero,
si no puedo estar contigo,
si no nos dejan querernos”

A “Amanecer” la veu de Jota sona més afectada que mai. És una cançó d’algú que està enfonsat i asfixiat i no és capaç de trobar suport ni una sortida a la situació en què es troba. L’única esperança és, un altre cop, un futur utòpic en què finalment els amants podran estar junts. Tota la cançó és un crescendo que ens va abocant al final catàrtic en què tot es resol amb el retrobament de l’amor:

“Y a veces no existe nadie
sobre la faz de la tierra
que sea capaz de ayudarme.
Entonces te veo a ti,
cuando menos lo esperaba,
y de nuevo soy feliz
solo con verte la cara”

Al disc, però, també hi ha algunes cançons que són explícitament polítiques. “Guitarra roja” és una versió de Julián Martín Castro, un poeta i compositor argentí i anarquista que era conegut com “El payador rojo”. “Libertad para el solitario” parla de Jaime Giménez Arbe, un lladre de bancs a qui s’atribueixen més de trenta atracaments i l’assassinat de dos guàrdies civils. Ell va reconèixer l’autoria dels atracaments però no dels assassinats. La cançó que ha fet parlar més, tanmateix, ha estat “Islamabad”, perquè utilitza com a base “Ready pa morir” de Yung Beef, un dels components de Pxxr Gvng. Los Planetas s’acosten, per tant, a les noves generacions i a un estil tan polèmic com és el trap.

Potser moltes persones poden trobar desagradable el llenguatge políticament incorrecte d’aquest gènere musical -el mateix Jota ha afirmat que no comparteix el seu masclisme-, però no es pot negar el valor poètic d’algunes de les línies de la cançó, com les de l’última estrofa -que és precisament la que utilitzen Los Planetas a la seva cançó:

“ Estoy cayendo pa’rriba,
Madre, dame la bendición,
y aunque no consiga nada
tuve mucha ambición.
Las calles están malas,
necesitan medicación;
antes no le temía a nada
y ahora temo perderlo to”

Més enllà d’aquesta estrofa i del fraseig, Los Planetas porten la cançó de Yung Beef al seu terreny, adaptant-la a la seva sonoritat i carregant-la d’intencionalitat política. La cançó ataca les religions (El hombre llama Dios a todo lo que no conoce/(…) si le cambias el nombre/ lo que consigues es partirnos en bandos), els mecanismes de control social (A gregarios y serviles a los que has dormido/con tele mala y con ansiolíticos) i el capitalisme.

Potser hi ha un parell de cançons que es troben més despenjades de la idea general del disc -precisament les que segueixen més l’estela de La leyenda del espacio- i el conjunt se’n ressent una mica.Però en general crec que ens trobem davant d’un disc inconformista, en què Los Planetas arrisquen més del que sembla, amb una sonoritat que ens porta als anys 80 i 90, com als millors discos de The Jesus & Mary Chain o al Wish de The Cure i en què fins i tot se sent alguna guitarra jangle pop a l’estil de Johnny Marr. I aconsegueixen, més que en cap altre disc anterior, unir les seves cançons polítiques i les seves cançons amoroses en un missatge coherent. L’amor apareix com una d’aquestes zones autònomes temporals, al marge de les convencions i del control social, on hom pot fer el que li plagui i ser feliç, com queda palès en l’adaptació que fan del poema del poeta i ocultista Aleister Crowley, “La gitana”:

“Hoy voy a hacer contigo
todo lo que me dé la gana (…)
No puedo esperar a mañana”

És possible que agradi més a alguns del seguidors de Los Planetas que no pas a uns altres però, en resum, podrien afirmar, com a la cançó de Yung Beef , “y aunque no consiga nada, tuve mucha ambición”. Que, en definitiva, és el millor que es pot dir de qualsevol obra artística.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.