Marcabrú, el trobador dels pobres (o la poètica del tot o res)

La idea que ha pervingut de la lírica trobadoresca és la d’una poesia altament estereotipada, caracteritzada per la utilització recorrent de tòpics literaris com l’exordi natural -la introducció en què l’arribada de la primavera o de l’hivern duu al poeta la membrança de la seva estimada-, o la presència del gilós -el marit- i dels lauzangiers -els aduladors, sempre prestos a trair la confidencialitat de l’amor.

Certament, aquesta idea es correspon amb una línia de la poesia dels trobadors, tal vegada la principal, la de la cançó amorosa i la fin’amors, que va assolir unes alçades poètiques que encara ens segueixen meravellant, com a “Can vei la lauzeta mover”, la cançó més cèlebre de Bernart de Ventadorn:

Can vei la lauzeta mover

de joi sas alas contra·l rai,

que s’oblid’e·s laissa chazer

per la doussor c’al cor li vai,

ai! tan grans enveya m’en ve

de qu’eu veya jauzion,

meravilhas ai, car desse

lo cor de dezirer no·m fon.

[Quan veig l’alosa moure/de joia les seves ales contra el raig del sol/que s’esvaneix i es deixa caure/per la dolçor que li arriba al cor,/ai!, sento una enveja tan gran/de tot aquell que veig gaudint/que em meravello perquè, de seguit,/el cor no se’m fongui de desig]

Però l’aprofundiment en el coneixement de la lírica trobadoresca revela un món poètic sorprenent i molt menys uniforme del que pot semblar ‐en el qual hi ha lloc per a gèneres com la tensó (un debat entre trobadors) o la cansó de crozada (destinada a crear un clima favorable a les croades). Dins d’aquesta diversitat, un dels creadors més singulars és Marcabru, pertanyent a la segona generació de trobadors.

Marcabru, representat en un cançoner

Sembla que fou un home d’extracció molt humil i practicà una poesia imbuïda de moralisme, fet que, d’entrada, fa que sigui poc atractiva per al lector modern. Però la figura de Marcabru es recorda, principalment, per haver inaugurat el corrent de la lírica trobadoresca conegut com a trobar clus, un tipus de poesia que tendeix a l’obscuritat i a les referències al·legòriques. Durant els segles posteriors, molts grans poetes com Góngora o Mallarmé també es varen veure empesos a compondre els seus poemes dins uns paràmetres similars.

Avui en dia, les cançons de Marcabru probablement es considerarien com a reaccionàries a causa del seu marcat moralisme, però en el seu temps foren més aviat un bramul revolucionari, tant des del punt de vista literari com social. No només conreà gèneres aliens a la lírica trobadoresca fins aquell moment com la pastorel·la o utilitzà una singular combinació de mots vulgars i elevats per transmetre el seu missatge, sinó que també criticà amb virulència els costums de la cort, la venalitat de l’església romana i fins i tot arribà a invocar el capgirament de l’ordre social:

Cel prophetitzet ben e mau

que ditz c’om iri’ en becill,

seigner sers e sers seignorau.

[Aquell profetitzà coses bones i dolentes/i digué que el món es capgiraria,/els senyors serien serfs i els serfs, senyors.]

En aquest sentit, l’enyorat Martí de Riquer opinava a Los trovadores que la poesia de Marcabru es pot interpretar com una veu del poble que, a crits, s’imposa des del carrer al castell i a la cort i ensenya la vergonya i la immoralitat dels ambients elevats. La paradoxa, no obstant això, és que Marcabru necessitava tenir els cortesans com a benefactors per poder subsistir. En un altre estudi de referència, Marcabrun and the Origins of “Trobar clus”, Lynne Lawner intenta esbrinar les causes que dugueren el trobador a cercar l’obscuritat en els seus poemes i algunes de les pistes que hi troba no poden ser més sorprenents:

De gignos sens

sui si manens

que mout sui greus ad escarnir;

lo pan del fol

caudet e mol

manduc, e lais lo meu frezir.

[D’un seny tan enginyós/sóc proveït/que és molt difícil escarnir‐me;/el pa del ximple/calent i tou/menjo, i deixo que el meu es refredi]

Seguint aquests versos Lawner arriba a la conclusió que Marcabru obscureix el seu missatge com a mecanisme defensiu i com a mitjà de subsistència, ja que els estaments que criticava a les seves cançons eren alhora els seus protectors i el trobador, d’origen humil, es trobava en una posició d’extrema feblesa davant de cavallers armats i poderosos. El seu enginy, tal com ell mateix ens conta, era la seva única arma. Sembla, però, que a l’hora de la veritat fou insuficient, ja que morí assassinat a mans d’uns castellans de Guiana ofesos per les seves cançons. Tanmateix, nosaltres sempre serem al bàndol de l’enginy.

En la mateixa cançó, Lawner encara troba uns altres versos que embolcallen amb una aura de bellesa el sentit de l’obscuritat marcabruana:

Mos alos es

en tal deves

res mas ieu non s’en pot jauzir.

[La meva propietat és/tan ben defensada/que cap altre home no en pot gaudir]

Marcabru, òbviament, no tenia cap propietat i el que Lawner llegeix darrere aquests versos és la vívida desesperació d’un home que no tenia cap ancoratge, lliurat a una vida de vagabundeig i d’incertesa, forçat a viatjar constantment per un món en guerra. La seva propietat, per tant, no pot ser altra que les seves cançons, l’únic recer, un espai que el trobador manté inviolable i protegit del món mitjançant l’hermetisme. Des del segle XXI potser podrem mirar la poesia de Marcabru amb un gest de suficiència per la ingenuïtat de la seva moral medieval, però la lliçó que ens pot donar a tots nosaltres -poetastres aburgesats, arnats per l’autocomplaença i la comoditat, parapetats darrere institucions cendroses- és tan rotunda que hauria de capgirar la nostra vida. Potser ha arribat el moment d’abandonar la poètica de parc temàtic i adoptar la poètica del tot o res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.